Miquel Anglada
EL SENYOR MIQUEL
Voldria creure que va morir somrient. Amb el somriure que li van gravar els migjorners durant els set anys i un dia que es van fer companyia i que ell va intentar d’empeltar-nos en un llibret meravellós.
Poques persones m’han influït com ell. El vaig conèixer massa tard i des del primer moment ja em neguitejava pensar que algun dia no el veuria més. Amb pocs minuts ja m’havia canviat la vida. Va néixer el dia just: diumenge que ve hauria complert els setanta anys. Una altra “Candelera”, la festa de la llum. Em dol que no n’hagi pogut veure –si més no físicament-- dues més per contemplar acabades les obres de la Catedral. El seu primer regal me’l va donar amb la condició que em fes nosa. Va ser just a l’inrevés. D’aleshores ençà, encara em va canviar més. I sospit que aquesta és la nosa que ell pretenia que em fes el seu regal. Conversar amb ell era un plaer que trencava el rellotge: arribava l’hora de dir missa. Em donava la seva mà, cada dia més inflada, i em deia: “I no pensis tant!”. Quan jo sortia del seu despatx, ja tenia ganes de tornar-hi. Ell no posseïa la veritat, ni ho pretenia, però estava ple de certesa: era un home convençut. Em va fer estimar la litúrgia i comprendre-la. Li agradava cada símbol que s’hi conté. El petit racó que li va deixar sa mare el va invertir a comprar uns llibres sobre el tema que li vaig encarregar de Roma, la seva Roma. Amb el temps, els diàlegs es convertiren en dos monòlegs –cristianisme contra judaisme-- i fins i tot així mai no ens barallaven. Discrepàvem, però sense retrets. Enmig de les paraules hi havia alguna aturada per fer un glopet de bicarbonat i encendre ambdós la següent cigarreta. El seu tabaquisme es va curar, les agrures no ho crec. Segurament les hauria pogut evitar si les hagués estat capaç de fer algun renec, però això era impossible.
Quan li vaig demanar ajut o un consell me’ls va oferir. De tant en tant em telefonava perquè li cerqués alguna coseta a Internet, --que normalment només aconseguia en llatí o italià-- o perquè li traduís algun petit text hebreu. Culpa seva, o gràcies a ell, vaig llegir encícliques i tota mena d’escrits cristians. Em va regalar bastants de llibres, un fotimer de records, un munt d’anècdotes i dedicar un “pessic”. Poca gent pessiga com ell. Amb quatre retxes, en tenia prou. El títol ja aclaria que només era un “pessic” i això vol dir escrit petit. Tal vegada ho feia perquè ell mateix no era massa gros; però era molt gran. Sempre he cregut que el que pretenia era pessigar el lector en l’altre sentit, el de sacsejar-lo. No ho he arribat a descobrir. Aquests pessics sempre li sortien iguals de llargs, hi tenia traça. Amb els sermons, si fa no fa, també aconseguia aquesta precisió matemàtica: duraven set minuts, a vegades vuit. Ell havia aconseguit que cada setmana llegís el Full Dominical, però jo no vaig aconseguir que em deixés el text de les homilies que ja no escoltava des que vaig abandonar l’Església; fins i tot estava temptat d’entrar a la Catedral només per sentir-los. Sempre em deia que tenia una selecció gairebé llesta, però mai no acabava la tria. Tal vegada pretenia que els tornés a escoltar assegut a un banc de la Catedral, però aquest missatge me’l feia arribar dissimuladament.
Alguns deien que estava passat de moda i altres que era massa modern. Jo em pens que havia trobat el camí d’enmig. Almanco havia trobat la manera de no jutjar la gent. Tal vegada no l’entenia, però no la jutjava. No creia en l’infern i estava convençut que tots entrarem al Paradís. Sobretot tenia un do: no pretenia convèncer, només respectar.
Aquest era el meu “padrí”: el senyor Miquel.
Voldria creure que va morir somrient. Amb el somriure que li van gravar els migjorners durant els set anys i un dia que es van fer companyia i que ell va intentar d’empeltar-nos en un llibret meravellós.
Poques persones m’han influït com ell. El vaig conèixer massa tard i des del primer moment ja em neguitejava pensar que algun dia no el veuria més. Amb pocs minuts ja m’havia canviat la vida. Va néixer el dia just: diumenge que ve hauria complert els setanta anys. Una altra “Candelera”, la festa de la llum. Em dol que no n’hagi pogut veure –si més no físicament-- dues més per contemplar acabades les obres de la Catedral. El seu primer regal me’l va donar amb la condició que em fes nosa. Va ser just a l’inrevés. D’aleshores ençà, encara em va canviar més. I sospit que aquesta és la nosa que ell pretenia que em fes el seu regal. Conversar amb ell era un plaer que trencava el rellotge: arribava l’hora de dir missa. Em donava la seva mà, cada dia més inflada, i em deia: “I no pensis tant!”. Quan jo sortia del seu despatx, ja tenia ganes de tornar-hi. Ell no posseïa la veritat, ni ho pretenia, però estava ple de certesa: era un home convençut. Em va fer estimar la litúrgia i comprendre-la. Li agradava cada símbol que s’hi conté. El petit racó que li va deixar sa mare el va invertir a comprar uns llibres sobre el tema que li vaig encarregar de Roma, la seva Roma. Amb el temps, els diàlegs es convertiren en dos monòlegs –cristianisme contra judaisme-- i fins i tot així mai no ens barallaven. Discrepàvem, però sense retrets. Enmig de les paraules hi havia alguna aturada per fer un glopet de bicarbonat i encendre ambdós la següent cigarreta. El seu tabaquisme es va curar, les agrures no ho crec. Segurament les hauria pogut evitar si les hagués estat capaç de fer algun renec, però això era impossible.
Quan li vaig demanar ajut o un consell me’ls va oferir. De tant en tant em telefonava perquè li cerqués alguna coseta a Internet, --que normalment només aconseguia en llatí o italià-- o perquè li traduís algun petit text hebreu. Culpa seva, o gràcies a ell, vaig llegir encícliques i tota mena d’escrits cristians. Em va regalar bastants de llibres, un fotimer de records, un munt d’anècdotes i dedicar un “pessic”. Poca gent pessiga com ell. Amb quatre retxes, en tenia prou. El títol ja aclaria que només era un “pessic” i això vol dir escrit petit. Tal vegada ho feia perquè ell mateix no era massa gros; però era molt gran. Sempre he cregut que el que pretenia era pessigar el lector en l’altre sentit, el de sacsejar-lo. No ho he arribat a descobrir. Aquests pessics sempre li sortien iguals de llargs, hi tenia traça. Amb els sermons, si fa no fa, també aconseguia aquesta precisió matemàtica: duraven set minuts, a vegades vuit. Ell havia aconseguit que cada setmana llegís el Full Dominical, però jo no vaig aconseguir que em deixés el text de les homilies que ja no escoltava des que vaig abandonar l’Església; fins i tot estava temptat d’entrar a la Catedral només per sentir-los. Sempre em deia que tenia una selecció gairebé llesta, però mai no acabava la tria. Tal vegada pretenia que els tornés a escoltar assegut a un banc de la Catedral, però aquest missatge me’l feia arribar dissimuladament.
Alguns deien que estava passat de moda i altres que era massa modern. Jo em pens que havia trobat el camí d’enmig. Almanco havia trobat la manera de no jutjar la gent. Tal vegada no l’entenia, però no la jutjava. No creia en l’infern i estava convençut que tots entrarem al Paradís. Sobretot tenia un do: no pretenia convèncer, només respectar.
Aquest era el meu “padrí”: el senyor Miquel.
posted by Francesc Sintes Giménez @ 6:39 p. m.
0 comments
