XINA: LA POTÈNCIA COIXA

Diuen que la Xina –també hi ha qui diu que l’Índia— esdevindrà la potència del segle XXI. És molt probable que això sigui cert. Tanmateix el gegant no serà la Xina que hem conegut fins avui. Aquest gran i pobladíssim país pateix encara, i ho farà per molt de temps els errors econòmics de la política del megalòman Mao Zedong, sobretot els que va provocar amb la seva nefasta Revolució Cultural, però encara pateix més una altra equivocació: haver acabat amb l’ètica xinesa i haver-la substituïda per no res. Podríem fer una comparació: pot Europa negar la tradició judeocristiana? Els ciutadans d’occident poden deixar de creure, però ho vulguin o no, vint segles de principis, i d’intents de negació d’aquests principis, han d’influir per força.
Tres són les religions que han influït en el pensament i en el desenvolupament xinès. Però també es pot afirmar que la manera com aquestes han evolucionat ha sucat molt de la manera de ser del xinesos. Aquestes tres han estat el confucianisme, el taoisme i el budisme. Les altres, com ara l’islam, el cristianisme i el judaisme han tingut una influència menor. El cristianisme, perquè va ser considerat el braç ideològic del domini occidental del segle XIX; el judaisme, perquè no ha estat seguit ni per un 1% de la població; i l’islam perquè la seva força gairebé es reduïa a Xinjiang, conegut a Europa com a Turquestan. En aquesta regió, ocupada avui per la Xina, és la religió majoritària, però la població no és, malgrat els moviments migratoris propiciats pel govern, xinesa.
Cap de les tres grans religions són com les que nosaltres coneixem. Als xinesos no els han interessat els dogmes, ni les creences, per a ells ha estat l’ètica l’única cosa important. És la part filosòfica d’aquests corrents de pensament el que trobem en la base de la civilització xinesa. El confucianisme és ètica pura. El taoisme es divideix en dues branques el tao-jia (filosofia, escola taoista) i el tao-jiao (religió taoista). Ambdues són diferents i a vegades fins i tot contradictòries. La filosofia pretén seguir la naturalesa, la religió vol superar-la per arribar a la immortalitat. La religió taoista ha treballat contra la filosofia taoista, la religió ensenya com controlar la mort. Una de les seves grans aportacions, probablement la millor, ha estat la medicina. Quant al budisme, també podem dividir-lo en dues branques, el fo-xue (flosòfica) i el fo-jiao (religiosa). El que veritablement ha interessat als xinesos ha estat el tao-jiao i el fo-jiao.
Tampoc no es pot ignorar que els xinesos han considerat aquests sistemes com a filosofies supramorals. Han considerat que ser filòsof no és una professió sinó que tots han de ser filòsofs.
De bon començament el confucianisme va ser el corrent més important dels tres. Gràcies a ell es va establir una divisió entre el wen (erudició) i el wu (força). La història de la Xina és plena d’exemples d’enfrontaments entre els wenren (erudits) i els wuren (militars). I és Xina el primer país que potencia l’erudit contra el militar. En l’escala social, el militar és qui està més avall. primer hi ha els erudits, després els pagesos, a continuació els artesants, seguits dels comerciants i finalment els militars. Un cas concret i històric explicarà més bé aquesta noció. Un militar va donar un cop d’estat i acabà amb una dinastia. Seguidament pretenia d’assumir el govern. “He vençut des de dalt d’un cavall”, va dir; “Però, no governaràs assegut dalt d’un cavall”, li van contestar. Tan viltinguts van ser els militars que el país capdavanter en tècnica del món mai no va aplicar els seus descobriments a la milícia. Ni la pòlvora, ni els seus metalls, ni les seves naus, ni la seva superioritat en nombre de soldats... Un país que hagués pogut dominar el món era envaït per qualsevol exèrcit organitzat. Mentre els altres utilitzaven la pòlvora per disparar els canons, ells feien focs artificials. La Xina sempre, fins avui, havia anat a la defensiva. Tres exemples ho il·lustren: la construcció de la Gran Murada (purament defensiva, i inútil); els acords amb els seus veïns occidentals, als quals protegien per evitar l’entrada de països més potents (els feien de tap); i sobretot el Gran Canal. Com que els pirates japonesos atacaven els vaixells xinesos que anaven del nord al sud de la Xina, l’emperador manà construir un canal fluvial de 1300 km amb pic i pala. En només tres anys el van fer. Així es va transformar el comerç marítim en fluvial i de passada es va disposar de més aigua per regar el camp, cosa molt important en un país de pagesos i, sobretot, es va evitar un conflicte militar.
Però, com es va arribar a l’actualitat? Com es va perdre tota aquesta ètica.
Xina sempre havia estat un país ben fonamentat, ben assegut en una teoria més o manco acceptada: la del confucianisme. Aquest sistema, que té 2500 anys d’antiguitat va anar configurant un estat a partir de baix. Va aplicar els principis d’una cohesió familiar a un ordre social. Confuci (K’ung Ch’iu), un filòsof de qui se saben poques coses, va establir una moral, una ètica, que amb variacions, amb alts i baixos, va durar fins a l’entrada del segle XX. Podríem dir que va crear la primera religió civil de la història. El codi es pot resumir així: “jun jun chen chen fu fu zi zi” que més o manco significa que el monarca comandi com pertoca, que el ministre actuï com li correspon, que el pare faci de pare i que el fill faci el que ha de fer un fill”. Simple i pràctic alhora. I, com a curiositat, molt semblant al que propugna l’Opus Dei, en aquest cas però per apropar-se a Déu, cadascú des del seu lloc.
Però Confuci i el seu successor (un segle i mig després) Menci o Mencius (Meng-tzu), no van ser l’única aportació a la convivència xinesa. Laozi —contemporani, però de més edat que Confuci—, el fundador del taoisme s’hi va oposar i creà un sistema religiós que ja té més punts en comú amb altres coneguts. El taoisme és més conformadís, però també més voluntari. Tot i ser una religió sense déu, com ho és també el budisme, ja permet un lligam més particular entre l’home i l’assumpció particular, i d’aquí s’arriba forçosament a la col·lectiva, de la felicitat. També valora la immortalitat, cosa que no era important per al confucianisme. El taoisme va susbtituir lentament, però no les eliminà, altres religions entre les quals cal destacar el culte als avantpassats i les dedicades a fer ofrenes al Cel, la Terra, etc. També és una superació d’antics corrents animistes. És una religió més màgica i que a més a més va fer una gran aportació a la medicina, etc. Com que ambdós sistemes provocaven submissió i conformisme, i quasi cert cofoisme, no van patir greus enfrontaments entre ells. Altra cosa és que dinasties que volien enfortir-ne un corrent en particular, maldessin d’eliminar els altres. Hom diu que el filòsof era taoista quan no comandava i confucianista quan aconseguia poder.
La persecució més important la van patir els budistes, envejats per la cort, durant la dinastia més poderosa de la història de la Xina, la T’ang (618-907). Del 842 al 845, els budistes van veure com els destruïen els temples, com ser monjo era prohibit. Havien arribat a tenir tant de poder, entre donatius, terres, etc., que a vegades actuaven de prestamistes i per tant quan hi havia alguna crisi els declaraven culpables. Això recorda la persecució occidental als jueus. Aquestes persecucions van fer decaure el budisme xinès. Es volia tornar a un estat laic i el confucianisme va recuperar terreny. Els Song (960-1279) van maldar de tornar la força al confucianisme. Ara es deia neoconfucianisme. Les sentències contingudes en “els quatre llibres” tornaven a ser obligatòries. Aquesta dinastia que havia d’haver estat la més poderosa de la història de la Xina, a causa precisament de l’aplicació del neoconfucianisme i la mala preparació militar veu com el país és envaït pels khans mongols. Després del parèntesi mongol, dinastia Yuan (1279-1368) que intentarà reforçar altre cop el budisme, recobrarà definitivament la seva importància. Cap al segle XIV era ja la doctrina de l’Estat.
Una mica després del confucianisme i el taoisme, cap al segle I, entra amb força la primera religió estrangera: el budisme, en la versió Mahayana (“el gran vehicle”). El budisme xinès va prendre unes característiques pròpies, més adaptades a la realitat d’aquell país i esdevingué el budisme ch’an, que fins i tot va ser exportat més tard al Japó, el gran receptor de tot el que s’ha fet a Xina (fins i tot el shintoisme té arrels xineses), on va ser conegut com a budisme zen, avui tan popular a occident. Al principi el budisme va ser considerat una secta del taoisme, tot i les seves diferències. Algunes dinasties intentaven d’imposar, com ja he dit, un d’aquests codis ètics a la població. Més que aconseguir-ho, el resultat va ser que cadascun d’ells va rebre influències dels altres. Pel fet que tant taoisme com budisme empraven paraules comunes, com “dao”, pronunciat “tao”, (el camí), la traducció del textos va ser molt complicada i de vegades s’allunya molt del budisme de l’Índia, sobretot pel que fa referència a la dona, més subjugada en el budisme xinès. A part de les diferències entre el sànscrit, un idioma amb declinacions i molt ric, i el xinès, idioma pobre i aglutinant, els traductors es van trobar amb aquest problema social. Per exemple, les sentències índies “El marit manté l’esposa i l’esposa reconforta el seu marit” es van haver de traduir com “El marit controla l’esposa i l’esposa venera el seu marit”.
La dinastia Han, la primera gran dinastia de la Xina, que dura (entre els primers Han i els Han tardans) uns quatre cents anys —fins a l’any 220 dC— va potenciar aquesta nova religió. Curiosament en els monestirs budistes es preparaven les persones que havien d’aprovar els dificilíssims exàmens per accedir a l’Administració, i poder ser, d’aquesta manera, mandarins, o sigui funcionaris. Aquest sistema havia començat amb la dinastia Qin, pronunciat “xin”, que dóna nom al país. Aquests exàmens van ser molt famosos durant l’època de la dinastia Song, en plena era neoconfucianista. Val a dir que prest la corrupció i les trampes van fer que els mandarins col·loquessin els familiars i els fessin els seus successors. Això no obstant el càstig que rebien per altres tipus d’infraccions, sobretot l’abús de poder, era molt sever. Així evitaven les revoltes dels pagesos, que solien acabar, si reeixien, amb la implantació d’una nova dinastia. Calia potenciar la virtut i tant com més amunt s’estava en l’escala social més virtuós s’havia de ser.
Xina era influïda pels estrangers, però també els influïa. Tal com els bàrbars van ser influïts pels romans, d’una cultura molt superior a la seva. Els mongols deixen una empremta de brutalitat a la Xina, però a la vegada adopten i aprenen el wen zhi (civilització). Reintrodueixen el budisme, ara en la versió lamaista. El Dalai Lama és el cap visible d’aquest corrent i ells el protegeixen. El Tibet, avui Xizang (que significa la província d’orient) s’havia afeblit en decaure la força que havia tingut durant el segle VII. Quan els mongols l’envaeixen, hi munten un protectorat que es va mantenir fins a l’entrada de les tropes comunistes. Aquests hi han desplaçat tants de xinesos que ara els tibetants ja són minoria a casa seva. Aquesta tàctica ha estat emprada pels russos als estats bàltics i per certs veïns nostres al País Basc, Països Catalans...
I mentre Xina anava creixent, i s’anava unint, i arribava a fer la majoria dels grans descobriments de la història de la humanitat, de Pèrsia cap a occident anaven, religiosament, per un altre camí: creien en Déu. I, lamentablement, tret del cas dels jueus, aquestes creences intentaven de ser imposades per les armes: cristianisme i islam són els millors exemples d’aquesta tesi. Contràriament Xina mai no havia estat un país gaire agressor, tret de l’època de la dinastia Yuan, que tampoc no trenca del tot aquest esquema ja que era una dinastia estrangera, la mongol, qui dominava el país. Per tant, prèviament, també ells havien estat envaïts. Curiosament occident coneix Xina, gràcies a Marco Polo, en aquest període. També podríem destacar la relació comercial amb els àrabs. Un dels motius pels quals no eren agressors és el fet de considerar que el seu país és el centre del món (el nom real de la Xina és Zhongguo=el País o l’Imperi del Centre) i per tant no els calia ocupar territoris que per a ells no eren gaire importants.
Però no acaben aquí les religions xineses. Amb l’arribada de la segona dominació dinàstica estrangera, la de la dinastia Qing, o manxú (1614-1911) que va afeblir el país de tal manera que va ser dominat/lliurat per/a potències occidentals i va aconseguir caure en un gran desprestigi entre la població, hi entren més religions. Destaca el cristianisme. Però un seguit d’enfrontaments entre els jesuïtes, que eren honrats i anaven de ver, i altres ordes acabà amb un butlla papal contra l’emperador xinès i el ritu malabar (el més seguit a Àsia). La conseqüència fou que l’emperador va prohibir el cristianisme. Actualment s’hi tornen a veure temples cristians. Durant el maoisme els catòlics van ser bastant vigilats. Així es va donar el cas que el papa va nomenar un xinès cardenal “in pectore”, figura que li permetia mantenir la seva identitat en secret per no perjudicar-lo.
Finalment arribà la Revolució Democràtica (1911). Després d’un inici més que lloable en què es va abolir la institució dels emperadors, que havien de durar “deu mil anys” segons havia dit el primer gran emperador, i unificador de la Xina, Qin. Curiosament la seva dinastia només durà quatre anys més que ell. La invasió japonesa va provocar que els únics que li plantessin cara de veritat fossin els comunistes de Mao Zedong, i això li va atorgar prou prestigi per arribar al poder.
Mao ha estat molt mitificat per bona part de l’esquerra europea (i la dreta, que el considerava un comunista autèntic), malgrat haver estat un personatge sanguinari i patètic. Ell deia, cap al final de la seva vida que havia tingut un 70% d’encerts i un 30% d’errors. Aquest càlcul era una còpia del còmput atribuït a Stalin per Khrushov. Avui en dia tothom creu que el percentatge s’hauria de girar i considerar que els encerts només van suposar un 30%, la resta serien errors. Amb aquest personatge, la Xina va donar dues noves i desconegudes passes: a) el Govern comença a intervenir directament als pobles –els emperadors no ho havien fet, ja que deixaven l’administració en mans locals— i b) va agredir els seus veïns. Certament hi havia hagut escomeses amb coreans, manxús i mongols, però mentre els primers formen part gairebé del mateix poble, el han (majoritari a la Xina, més d’un 80% dels xinesos són d’aquesta raça) i manxús i mongols havien entrat al seu país anteriorment (els tibetants també, però a una altra escala). Mao s’apoderà d’un país independent com el Tibet. Però el que són les coses: el dominat acaba imposant-se al dominador en algunes coses. La religió del tibetans, el budisme lamaista, és actualment una de les principals a la Xina. A pesar que ja anteriorment hi havia penetrat, ara ho farà amb més força. Amb tot, hi ha pocs lamaistes, però és que encara hi ha pocs seguidors de cada religió.
El cas del Tibet és curiós. Cap al segle VII el govern del Tibet era fortíssim. En afeblir-se va ser dominat pels mongols. Com que molts d’ells seguien aquesta religió, els khans hi van establir un protectorat que amb més o manco dificultats va durar des del segle XII fins a la invasió comunista. El Dalai Lama té el seu origen en aquest protectorat mongol. Molts de xinesos durant segles veien en els monjos tibetans els seus guies espirituals. Mao acabà amb aquest acord, i fins i tot canvià el nom del país que ara es diu Xizang (la província de l’oest).
Mao no va aconseguir cap gran èxit econòmic, malgrat la propaganda. Ara bé els encerts en els camps de l’educació, sanitat i millora de les condicions de la dona són evidents. Encegat pel seu marxime dogmàtic prohibí totes les religions. Xina es quedà coixa, sense moral, sense principis ètics. El confucianisme pateix un procés que el volia portar a l’eliminació. Malgrat que aquest corrent hauria estat fàcilment adaptable al comunisme i a l’amor per l’estat que propugnava, hi havia un gran obstacle: Confuci era partidari de la crítica, pretenia que cada home fes la seva pròpia interpretació d’aquesta ètica. Aquesta crítica sempre tenia un límit: el bé comú. En tost de fer com Gorbatxov, que creia que el comunisme s’havia d’escampar amb l’exemple, optà per potenciar el wu.
No content amb això i en un excés de paranoia s’inventà la Revolució Cultural, una època sinistra en la història de la Xina, que provocà un retard terrible al país i un desastre econòmic i social sense precedents. Les excuses que donava són les mateixes que hem sentit pertot: la “pertinaz sequía” franquista, versió moderna del “no mandé mis naves a luchar contra los elementos”... Val a dir que moltes de les sequeres i inundacions patides van ser provocades per la seva agressió a la naturalesa, que prest o tard es revenja. Sortosament li quedaven els seus “gibraltars” per mantenir la cohesió: Macau, Hong Kong, Taiwan... Com tots els grans dictadors: Hitler, Stalin, Lenin, va tenir els seus imitadors, fins i tot més bèsties que ell, com Pol Pot.
La Revolució Cultural, un invent de Chen Boda i de la Banda dels Quatre, substitueix els codis ètics antics per un “Llibre vermell” (replec del pensament d’en Mao) que avui és majoritàriament rebutjat pel poble. L’amor a l’Estat és un principi fonamental d’aquest codi. Però encara hi ha un problema més important: confon l’Estat amb el Partit. Fa més de vint anys, jo solia escoltar cada nit, de dues a tres, el programa en castellà de Ràdio Beijing. M’agradava, me’l creia... fins que un dia van traduir la cançó de moda a la Xina. El text era més o manco aquest: “El Partido me lo da todo, el Partido es como mi padre...”. Vaig quedar glaçat. I això que Mao ja havia mort. Aleshores comandava Hua Guofeng i un dels grans purgats de Mao començava a adquirir protagonisme: Deng Xiaoping.
Deng aconseguirà que l’economia guaiti des del forat en què es trobava. Finalment la gent menjarà. El miracle agrícola de la Xina és imponent: amb un set per cent de les terres conreables de tot el món, aconsegueix que mengi la cinquena part de la població mundial. Però no aconseguirà tornar al país el codi ètic perdut. S’han restaurat temples, s’han refet creences (les mesquites, amb una preciosa mescla d’elements arquitectònics àrabs i xinesos vessen de gent) però dissortadament s’hi està implantant un capitalisme salvatge, sense escrúpols, propiciat per uns dirigents que, per continuar governant, han mantingut el nom d’un partit, el Comunista, que, de comunista, ja no en té res i que amenaça de posar en perill aquest possible gegant del segle XXI. El pitjor enemic d’un estat és sempre interior. Qui pot tombar els EUA si no ho fan ells mateixos? L’excés de drogues entre el jovent i un sistema educatiu patètic amenacen més els EUA que el perill extern. A Xina intenten d’evitar el perill intern amb una lluita sense cap tipus de misericòrdia contra la corrupció. I no cal dir que a Xina les vulneracions dels drets humans són contínues. Amnistia Internacional no es cansa de detallar diverses agressions, i molt cruels, en aquest país. Un petit robatori, si no hi ha penediment, pot suposar la pena de mort, un tret pel clatell i el problema ja està resolt. Per acabar-ho d’arrodonir, els familiars pagaran la bala i els òrgans del mort seran transplantats a algun malalt, si és que no són venuts. (Totes aquestes dades provenen d’AI, una organització amb prou prestigi i independència.)
La nova cúpula ha permès creixements econòmics espectaculars, però com en deia un taiwanès resident a Sabadell (partidari de reunificar el país) que vaig trobar dins d’un tren prop de Hangzhou “un setze per cent de creixement sobre un zero quasi absolut no significa gran cosa, veurem quin serà el creixement a partir d’ara”. Les seves prediccions han estat certes i el creixement ha minvat molt, no el poden mantenir. Un altre xinès, que havia estat condemnat a mort durant l’època de la Revolució Cultural, em deia, a la ciutat de Wuxi, que el govern no era gens comunista, però que els dissidents consideren que abans de tombar-lo cal que el poble mengi —cosa que ara fa— i que ja caurà, tot solet, en pocs anys. Tant de bo tengui raó. Les amenaces bèl·liques fetes pel primer ministre, unit circumstancialment al borratxo de Eltsin i les agressions bestials a la natura (la construcció de la resclosa de les Tres Gorges pot ocasionar un desastre natural semblant al que van provocar els russos a la mar d’Aral en desviar el rius Amu Darià i Sir Darià) i al Tibet i al Turquestan, m’ho fan desitjar. Quan un dirigent amenaça amb la guerra és que veu com s’atraca el seu final: la dictadura argentina i la invasió a les Malvines són un bon exemple.
Com a tots els llocs on impera un dels capitalismes salvatges, a bona part de Xina res no es respecta. I a més a més l’atur creix dia a dia. Els aturats reben de l’Estat un subsidi que els permet de comprar vint quilos d’arròs cada més, o dos quilos de carn. Lògicament, compren l’arròs. I això, en una país en què tot el dia es menja i es beu te, fa que els aturats no puguin fer gaire vida social. Això els anihila com a persones i els fa baixar la seva autoestima.
Amb una cosa estic –curiosament, per les meves circumstàncies familiars— d’acord: amb la política del fill únic. Haver passejat durant unes setmanes per diverses ciutats i haver emprat els seus mitjans de locomoció em fa tenir aquesta opinió. No els quedava cap solució més. Simplement: ja no hi caben.