SOBRE L'EGOISME

Aquesta no és la meva planxa. Jo l’hauria feta sobre la bondat dels actes dolents. Però el V.M., supòs que arran d’una xerrada que havíem tingut abans del darrer sopar i del debat que hi va haver en aquest, em va suggerir/imposar que hi tractés el tema de l’egoisme. Així que aquesta planxa no la faré jo, sinó un “alter ego” de mi mateix --que només pretén discutir-- amb la participació meva, evidentment.

Macbeth era un home generós, lluitava pel seu rei i pel seu poble. I era feliç. La trobada amb unes bruixes que li pronostiquen que serà primer senyor i després rei el trasbalsa. Poc després en convertir-se en senyor creu el pronòstic i només ambiciona ser rei. L’ambició el venç. Aconsegueix el tron, però perd el son. Macbeth és dominat per l’ambició. Em direu que l’ambició no té res a veure amb l’egoisme i que és d’això darrer que havíem de parlar. No hi estic d’acord. L’ambició té molt a veure amb l’egoisme. L’egoisme és estimar-se massa a un mateix sense tenir en compte els altres i aquí rau el problema: en els altres. No es pot ser egoista sense conèixer l’existència dels altres.

Partiré d’un cas hipotètic: una persona que sempre ha viscut sola. Com podrà ser egoista? Com podrà estimar-se massa, a si mateix, ignorant els altres si aquests no hi són? Podrà patir alguna mancança, però mai no serà egoista. Per ser-ho necessita comparar-se amb altri, voler ser més ric, més poderós, més atractiu, més admirat o més estimat, és a dir: li caldrà tenir ambició. Si aquesta és massa poderosa perdrà el son, però si es treballa, si es poleix, tal vegada només patirà un lleuger insomni. Cal restar en vetlla per ser una persona, no dormir del tot. L'altre jo creu en l’egoisme: és necessari conèixer-lo i reconèixer-lo per dominar-lo. Qui no ha conegut la por no és valent. Qui no sap què és ser egoista no pot dir que no ho és.

No sabem ben bé què és ser egoista. No tenim prou definit el sentit. El meu alter-ego dubta si ha de ser platònic o escolàstic. Es decanta per la idea platònica, però si un àtom és més buit que ple, com podem omplir un concepte? Tothom és egoista, vulgui o no. A vegades s’acusa algunes religions orientals –filosofies existencials s'hi adequa més-- de ser egoistes. Així els cristians diuen que els budistes són egoistes perquè només pensen en si mateixos, en la seva salvació. Els reconeixen que no fan mal als altres, però els retreuen que no són solidaris. Contra aquesta teoria, hi oposen la consagració/dedicació cap als altres. Tal vegada ambdós tenguin raó o, segurament és així, cap del dos no en tenen. L'aïllament és una mica egoista. Qualsevol monjo que es dedica només a la pregària és egoista, encara que pregui sempre per la col·lectivitat d'éssers humans. El cristianisme romà i grec també ha promogut el monacat; la Reforma, no El judaisme, amb l'excepció de la secta essènia, ha rebutjat el retir espiritual, ha demanat i exigit de viure en el món. La veritat és que fer això i així és molt més complicat que no trobar la pau a la cel·la d'un convent. Podem retreure al judaisme que ha fixat tant la conducta humana que l'ha matada: un jueu ortodox s'ha suïcidat com a persona. Ha fallat. Tanmateix les ordres mendicants, l'exemple de Martín de Porres és el més m'atrau, sí que es dediquen totalment a abocar-se als altres. Podríem dir que no són gens egoistes. O sí que ho són?

Hi ha gent que pensa que el més important és dormir tranquil, amb la consciència neta. Uns pretenen d’aconseguir-ho no fent mal, altres fent el bé; en definitiva, ambdós arquetips cerquen de trobar-se bé, d'aconseguir la pau interior. Aquest tipus de persones, són egoistes solidaris? La majoria opinarà que no, l’altre jo afirma que sí, està convençut que són persones egoistes. Potser no ho són en el sentit que atribueix al terme la definició donada al començament, però sí una altra de les definicions d’egoista: persona que s’estima a si mateix. Considerar egoista aquesta persona que estima tant els altres, que fa tant de bé pot semblar una boutade i tanmateix no ho és. Crec que era Enrico Malatesta, un comunista llibertari, qui deia que volia ser lliure i no podia si no ho eren els qui l’envoltaven. Parafrasejant-lo, l’altre jo considera que no es pot ser feliç si no ho és la gent que l’envolta. Per tant si per si feliç cal aconseguir que ho sigui la col·lectivitat o bé aquesta ho és de si, feliç, o cal ajudar-la que ho sigui. Serà una manera lloable d’actuar, d’acord, però al cap i a la fi és una manera d’aconseguir la pau amb si mateix, d’aconseguir arribar a l’única manera possible d’estimar-se a si mateix

Avui en dia sentim a dir constantment que cal millorar l’autoestima, una paraula ben entroncada/relacionada amb el mot egoisme, tot i que no significa ben bé el mateix. Àdhuc alguns clergues consideren que no es pot estimar el pròxim si hom no s’estima, a si mateix: no estimar-se és una falta greu. En el Levític ja se’ns diu que cal estimar el pròxim. Evidentment l’autoestima no exclou estimar el altres, mentre que l'egoisme probablement sí, en teoria. Tal vegada fora més encertat aplicar la màxima "Si no pot estimar els altres, almanco no els perjudiquis".

Hi ha molts d'exemples d'egoisme involuntari/inconscient: avortament perquè el cos es meu, consum excessiu d'energia i d'aigua, velocitat excessiva en la conducció de cotxes... la llista no acabaria mai. Els qui no tenen en compte aquestes normes no es consideren egoistes i ho són molt. Per exemple, no tenen en compte que contaminant perjudiquen els altres, que tenint accidents perjudiquen la família i la resta de xofers --que hauran de pagar una quota més alta per obtenir una assegurança per fer front a les indemnitzacions que provoquen l'inconscient--, o que gastant més aigua del compte acaben amb un recurs acumulat durant milers d'anys i fomenten que qui és pobre hagi de pagar l'aigua més cara. El fumador també ho és, d'egoista: per culpa seva augmenten les despeses sanitàries i es dedica massa terreny a cultivar una planta inútil...

Lao-tze en el Dao Dejing ens diu que cal moderar l’egoisme, amb la qual cosa també afirma indirectament que no s'ha d'eliminar del tot. Aquest cop som jo, el “jo-Francesc” qui creu que aquest es el camí. Però, seguiré amb el pensament de l’altre-jo, que pensa que l’important és controlar l’egoisme i així aconseguir un equilibri imprescindible entre la persona individual i la resta d'éssers vius. Conscientment he escrit "éssers vius" i no homes: no hi veig massa o cap diferència. El Kohelet ja diu que sentir-se més important que un animal és pura vanitat i bona part de la gent d'orient manté que això és així. Els indígenes d'Amèrica del Nord fins i tot parlaven del respecte a la terra. No els faltava raó: les roques també viuen. O és que una roca és estable? I una idea?

Hi ha dues maneres d’actuar: arribar a estimar-se a través dels altres, o ajudar als altres a través d’un mateix. Quan un és solidari se sent bé, la consciència el fa sentir millor i així és més fàcil que s'estimi. I no li caldrà arribar al narcisisme.

Però la base d'aquesta planxa és que cal renunciar a una mica de solidaritat: cal ser egoistes per ser solidaris. Personalment massa vegades m'he desfet/desmuntat perquè m'importava massa el que pensaven altres de mi. Massa vegades per no fer mal als altres, he rebut massa fort. I desfet/desmuntat som una persona inútil. Ni m'estim ni puc servir ningú. Amb això no vull dir que no s'ha de pensar en els altres, sinó que pot ser interessant aplicar el Dao d'una altra manera: en tost de moderar l'egoisme, cal moderar el lliurament als altres si això et perjudica. Certament es pot treballar amb la intenció de fer-los compatibles, però mentre aquesta acció no reixi, de qui cal ocupar-se primer? És difícil de dir-ho. Per l'educació rebuda, incrementant aquest tipus d'egoisme no he patit més depressions, però no m'estim més: essent egoista he deixat de ser-ho perquè no m'he estimat tant. Objectivament, m'he convertit en un egoista; subjectivament, mai no ho havia estat tan poc, d'egoista.

Viure en societat implica no ser una càrrega per a aquesta, si no seria viure contra la societat. I per no ser una càrrega és imprescindible donar-li quelcom. D'aquí, necessàriament, deduïm que per donar cal tenir i a vegades només es té si es recapta una mica més de l'imprescindible. Ser una mica egoista pot arribar a permetre de donar: l'egoisme esdevé així una funció social., una mena d'impost que cal retornar a la col·lectivitat perquè aquesta el reinvertesqui en ella mateixa. Desgraciadament l'home només el gasta en la seva espècie.