L’ÍNDIA, UN ALIAT ANHELAT

El segle XXI sembla que serà complicat. Tots els segles ho són, duna manera o d’una altra. En tots hi ha grans conflictes. Els petits enfrontaments gairebé no han estat estudiats, excepte pels fanàtics de la història. Preveure quins seran aquests conflictes ja és més difícil. I vulguem o no, si no canviam de lloc de residència, hem de prendre part pels “locals”.

Tot va pensar que els dos “contrincants” més perillosos amb què comptaran Occident i altres, seran Xina i el món àrab. Probablement hauria de dir el mon musulmà, ja que els iranians són perses i d’àrabs no en tenen res. El mateix podríem dir dels pakistanesos: tampoc no són àrabs. Si això és així, què succeirà? No ho sé, és difícil de fer història-ficció, però gosaria a dir que més d’un “tècnicament amenaçat” deu donar passes per aconseguir d’aliar-se amb un estat que pot arribar a ser molt important. Quin és aquest estat?: juraria que l’Índia.

L’aliança amb l’Índia pot esdevenir un caramel. És un caramel. És un país que ho té tot: poder, exèrcit, tecnologia punta (encara que sembli mentida), futur... i, sobretot, gent. La gent serà un factor importantíssim, tant com la tecnologia aplicada a les armes. Ara per ara, fer ombra als Estats Units és gairebé utòpic; sense armes nuclears podrien fer una guerra contra tots alhora i fer-nos puré. Només tenen un problema: el dia següent. Vèncer el rival no és difícil; ocupar el seu país, ho és molt. Si els dos rivals de molts estats són, sobretot, els que pronostic –xinesos i musulmans--, cal ser conscients que ambdós compten amb molts de “súbdits”. L’aliança amb l’Índia pot fer minvar aquesta inferioritat. I, a més a més, aquest mateix país els té, a xinesos i musulmans, com a rivals. Convèncer els indis per tal que siguin aliats, no és complicat. O sí?

Els contactes fa anys que han començat. Americans, israelians, etc., signen acords i més acords de tot tipus amb aquest país. No em vull imaginar què passaria si també es transformés en el tercer rival... Sembla que no serà així, ja que per la seva manera de pensar, els indis, majoritàriament hindús, no tenen “ànsies expansionistes”. Però tampoc no les tenien els xinesos i avui ja no ho tenc tan clar: han canviat molt amb la influència maoista. (Llegiu “Xina: la potència coixa”). Però és possible que qualque dia decidesquin reclamar Bengala (Bangladesh) o no conformar-se només a aconseguir tot el Caixmir (repartit entre Índia, Pakistan i Xina) i vulguin tornar a les fronteres del seu poble durant l’època del domini britànic: Pakistan, Myanmar (Birmània)...

Els dos països poderosos més amenaçats, dels grossos, són Japó i Rússia. Els primers tenen un problema greu: els seu exèrcit no és molt poderós, però ho podria tornar a ser, si l’hi ho permetien o els necessitaven. Quan parl de problema greu, ho faig des del punt de vista de l’amenaça que pateix. Evidentment, seria ideal que els exèrcits no fossin necessaris; però això és bastant utòpic. L’altre gran amenaçat --i de per totes bandes—, Rússia, ho té molt malament. Perd un milió d’habitants cada any. Ja ha passat de 150 milions a 145 i es calcula que cap a 2050 només serà habitat per 90 milions. I tot això amb uns veïns amb una població que no deixa de créixer. Al final, ser molts és el que et dóna la victòria. Tenim el cas de Castella contra Aragó, per exemple. Per si no n’hi havia prou, els veïns dels russos no disposen d’una economia gaire “solvent”. Tots els països que estan al sud de Rússia són pobres o els seus recursos estan molt mal repartits. Iran, per exemple, ha passat de tenir 60 milions d’habitants a uns 90 en pocs anys. I açò que ha patit una guerra llarga i crua contra Iraq. Pakistan cada dia està més poblat i més afamat... Hi ha algú que no predigui que tota aquesta gent i la de les repúbliques exsoviètiques es mira cobdiciosament unes contrades tan deshabitades com Sibèria? Qui pot ajudar els russos? Em sembla que només tenen dos possibles aliats: americans –si ens referim a les armes— i indis –si ens referim a població.

Així i tot, Índia té un petit problema amb els musulmans: els té dintre de les seves pròpies fronteres. Gairebé 150 milions de indis no són hindús, sinó musulmans. Aquest fet encara complica més les coses. Per si no n’hi havia prou hi havia prou: hi ha 25 milions de russos que viuen fora de la Federació Russa i diverses minories que sí que hi habiten. A vegades planc en Putin.

El món musulmà creix i creix i creix. Gairebé sembla que ho faci com a estratègia. Alguns països ho fan d’una manera increïble. Destaca el poble palestí que en 130 anys s’ha multiplicat per... feis els comptes: l’any 1880 n’hi havia uns 120.000, ara són uns 8 milions.

Els Estats Units són els més interessats a mantenir un bon lligam amb l’Índia. Sospit que la seva estratègia és fer una aliança EUA-Índia-Japó i tal vegada Corea del Sud per fer front a la potència emergent: Xina. Si aconsegueix el suport rus, encara que només sigui per frenar la Xina i part del món musulmà fanatitzat, viurem una segona època de guerra freda. Això no és dolent i alhora ho és molt. Durant l’anterior no hi va haver un enfrontament clar, però sí moltes guerretes, amb milers, molts de milers de morts.

Això no obstant, hi ha dos problemes. El primer, és el Pakistan. Els EUA han estat i són els seus aliats. Els podrien deixar de banda, però això seria molt perillós en tractar-se d’un país fortament armat on els fanàtics poden tombar en qualsevol moment la dictadura militar que ara intenta de frenar aquest extremisme. L’ideal per al EUA seria dur-se bé amb Pakistan i l’Índia alhora. Això és gairebé impossible. El conflicte del Caixmir, dividit entre Xina, Índia i Pakistan embolica aquesta possibilitat i la fa una opció gairebé inviable. A part que seria com si Pakistan traís els musulmans de l’Índia. Per si no n’hi havia prou, des de l’època de Nerhu, l’Índia –els seus habitants, vull dir -- ha estat antiamericana. Canviar aquest sentiment és difícil.. Només seria factible si servís per aliar-se contra els musulmans, però n’hi ha prop de150 milions dins d’aquest país! Suposaria una guerra civil? Es pot, l’Índia, enfrontar a la vegada als seus musulmans, a Pakistan i a Bangladesh? I les altres minories de l’Índia –sikhs, jainistes, etc.—per quin bàndol es decantarien si aquest fet es produïa?

L’Índia creix, gairebé tant com la Xina, amb la qual cosa necessita combustible. Enfrontament servit, per tant. Tecnològicament, el seu particular Silicon Valley, Bangalore, pot arribar a resoldre el problema, però no d’un dia per l’altre. Iran està satisfet: aconseguirà uns bons ingressos

Prest o tard, algú haurà de prendre una decisió sobre el Caixmir. Caldrà cedir-lo. Qui se’l quedarà? Renunciarà la Xina al seu tros?

Europa ja no és interessant, ara ho és Àsia i –mentre no deixem de dependre del petroli— de l’Orient Mitjà... Embolica que fa fort!

(Aquesta reflexió encara no és acabada. El text no és definitiu.)